Xavier Gómez-Batiste: “La crisi de la Covid-19 ha estat un trauma social, però també una oportunitat per fer aflorar valors com la compassió i la solidaritat”

Xavier Gómex-Batiste és director de la Càtedra de Cures Pal·liatives de la UVic-UCC ICO (Institut Català d’Oncologia) i màxim responsable de cures pal·liatives de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). També és professor de la Facultat de Medicina de la UVic-UCC, on coordina l’assignatura “Medicina social i habilitats comunicatives” de segon curs, que precisament s’imparteix al llarg d’aquest mes de maig i que compta com a docents amb Jordi Amblàs, Agnès Calsina, Xavier Costa i Josep Maria Vilaseca.

En el context de la crisi sanitària de la Covid-19, Gómez Batiste, des de la càtedra i juntament amb altres experts, entre els quals membres de la Càtedra de Bioètica de la mateixa Universitat, ha liderat l’elaboració d’un document de recomanacions per a la presa de decisions ètiques i clíniques en residències, que ha estat adoptat pel Departament de Salut i pel Servei Català de la Salut com a referent i model d’aplicació propi. El passat 7 de maig, el metge i professor va ser un dels protagonistes del programa Primera línia, de TV3, en el procés de producció del qual la periodista Fúlvia Nicolàs va elaborar aquesta entrevista.

Com ha afectat la Covid-19 a les cures pal·liatives?

Aquesta pandèmia ha irromput d’una manera brutal, amb una intensitat, una extensió i unes característiques tan especials que ha generat unes necessitats pal·liatives multiplicades per cent. Tot el que nosaltres havíem anat covant i treballant d’una manera més pausada, de cop i volta es presenta de forma brusca i sobtada, i afecta a milers de persones amb una intensitat de patiment enorme. A més, sorgeixen moltes dificultats per aplicar el que nosaltres fèiem de forma més reduïda, ja que ara afecta tot el sistema, totes les persones, tots els professionals, les famílies i la societat. La primera reacció és pensar com podem donar una resposta, però el cert és que aquesta l’ha de donar el sistema, no els equips de pal·liatius en concret. I ha de ser una resposta de compromís, de competència, d’inserir la compassió d’una manera gradual, amb iniciatives personals, d’organitzacions, professionals i individuals i col·lectives.

Els sanitaris que han viscut la pandèmia des de dins els centres sanitaris també tenen afectacions importants. Quines recomanacions els podem donar?

La meva recomanació és viure aquesta experiència en equip, en comunitat. Hi ha un factor important que ajuda a portar bé el que s’està vivint, que és el sentiment de pertinença i l’autoestima d’estar formant part d’un hospital, d’un equip d’atenció primària o una residència, així com l’orgull que suposa tirar endavant i obtenir bons resultats. I no em refereixo només al reconeixement dels aplaudiments, sinó sobretot al que tenim entre nosaltres quan compartim vivències i resultats en equip.

Una altra recomanació és que cal assegurar i exigir protecció, perquè no podem afrontar una crisi sanitària exposant-nos a riscos greus per a la nostra salut. És comprensible que no es pogués dotar a tothom de recursos d’una manera immediata, però també s’ha d’entendre que els professionals no podem quedar desprotegits. Per últim, penso que cuidar-se personalment és clau: cal identificar els factors de risc amb les eines de cura que tingui cadascú; descansar, relaxar-se, seguir una dieta equilibrada, estar envoltat per la gent que t’estima, deixar-te ajudar... perquè encara que ens pugui semblar que on ens fa falta cuidar-nos que a anem tirant, si sorgeixen símptomes com ara l’angoixa, cal acudir ràpidament als professionals competents que et poden ajudar.

Què creus que és el que més afecta a un sanitari en un context com el que hem viscut?

Jo crec que és la impotència d’haver d’afrontar aquesta situació sense preparació, sense instruments, sense eines, sense recursos i a la vegada haver de prendre decisions complicades i dures. L’acumulació del patiment, vist i viscut, també queda. Quan atens molts pacients i molt ràpid, perquè en tens molts i estàs desbordat, però ells porten una afectació gran, a tu el seu patimet també et va deixant petjada.

Per això nosaltres vam treballar en l’elaboració d’un document de presa de decisions en residències i en UCI, perquè el metge que atén els pacients no és responsable de que hi hagi o o hi hagi prou recursos disponibles. Però per contra sí que es troba en l’escenari d’haver d’administrar uns recursos escassos d’una manera compulsiva, ràpida, amb bona fe i amb els principis de reticència, de no fer mal a ningú, però sabent que les seves decisions estan afectant i influint en aspectes crucials de la vida de les persones: la seva qualitat de vida, la seva supervivència, el seu patiment i el dels seus familiars. I això és impactant.

Quins elements ens poden ajudar, a la societat, per recuperar-nos com a col·lectiu, de la crisi sanitària que hem viscut?

Un factor que pot ajudar molt a mitigar l’impacte és donar una resposta conjunta, com a societat, que s’orienti a l’autocura. Penso que compartir allò viscut serà molt important per apaivagar el dol. La resposta col·lectiva també serà necessària per afrontar l’impacte econòmic i social que tindrà crisis i la percepció que tenim del final de la vida i la seva acceptació. Nosaltres, des de fa quatre anys, estem duent a terme el projecte “Vic, Ciutat Cuidadora”, que concep el municipi com una ciutat compassiva. El projecte té una vessant cultural important, de promoure una reflexió compartida amb la societat sobre com podem millorar les actituds i els comportaments del final de la vida, i té una altra vessant assistencial, engegada més recentment. Tot el que hem anat desplegant en aquest projecte ha servit molt en el context actual, però també s’haurà de reformular: identificar i reordenar les iniciatives socials, potents però a vegades fragmentades, que ara han sorgit; detectar noves necessitats; crear nous programes i transformar els existents perquè siguin més integrats i orientats a aquestes noves necessitats...

Podem dir que hem patit un trauma social?

Per descomptat que sí, perquè l’impacte del que hem viscut és a tots nivells: individual, família, professional, de sistema... Com que afecta tanta gent i des de tants angles (salut, economia, canvi de valors...) podem parlar de trauma social. Per això jo dic que la societat ha de reaccionar amb aquesta visió de valors comunitaris i redreçar el moment actual: rehabilitar. També és una oportunitat per fer aflorar i posar en valor aquesta onada de compassió i solidaritat que hi ha hagut.

Quin sentiment queda, ara que la crisi sanitària sembla que s’està superant?

Personalment crec que un sentiment de vulnerabilitat. Ens hem adonat que som molt vulnerables: resulta que un dia estàs bé, la societat on vius també, tens estabilitat econòmica... i en encara no vuit setmanes aquesta situació canvia radicalment. D’aquí en deriva la reflexió sobre retornar al més essencial, sobre els valors individuals: el sentit de la vida, el que m’ajuda a estar bé amb mi mateix, les relacions clau, les prioritats fonamentals, i tota aquesta onada d’humanisme, de veure què puc aportar perquè el context que vivim millori. Des del punt de vista de les cures pal·liatives, crec que tot el que havíem après ens ha servir una mica, perquè moltes de les decisions preses aquests darrers mesos s’han basat en tot el que havíem anat aprenent. Ara el que hem de fer és reconduir el que ja teníem, i el que hem après sobre la marxa, cap a aquesta reflexió a l’entorn de les necessitats essencials.