Pablo Cornago: “El que més em va impressionar al principi és que totes les històries clíniques les feien a mà”

Pablo Cornago, estudiant de 5è curs de la Facultat de Medicina de la UVic-UCC, va estar fent pràctiques extracurriculars a l’Hospital Sant Joan de Déu de Thiès, al Senegal, del 13 de juliol al 10 d’agost. La seva jornada laboral era de 8 del matí a 3 de la tarda i mentre va fer les pràctiques es va allotjar a l’hospital mateix, amb la comunitat de germans de Snat Joan de Déu. En aquesta entrevista ens explica la seva experiència durant aquest estiu tan diferent i l’aprenentatge que per a ell ha suposat poder-se formar en un país en vies de desenvolupament.

-Per què vas decidir fer aquest tipus de pràctiques, més orientades a la cooperació, en comptes de fer-les en un hospital o centre assistencial d’aquí?

Aquest any la universitat va oferir places de mobilitat internacional, tant per al 5è curs com per a l’estiu. Dins de les places d’estiu hi havia aquest destí i com que fer un viatge de cooperació era una cosa que sempre havia tingut en ment, no m’ho vaig pensar gaire.

-Quines tasques has fet o en què ha consistit la teva jornada a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Thiès (Senegal)? Quin tipus de pacients has assistit o vist durant les teves pràctiques?

Durant les quatre setmanes de pràctiques he estat en dos serveis, la qual cosa m’ha donat la possibilitat de veure un ventall molt gran de pacients. Vaig estar dues setmanes a cardiología-endocrinologia i les altres dues setmanes, a maternitat.

A càrdio hi havia molt pacient que patia descompensacions per un peu diabètic i a les consultes tots els pacients tenien hipertensió arterial. Per un altre cantó, en ginecología, l’atenció al part no tenia res a veure amb la que se’ns va ensenyar a la Facultat.

-Què és el que més t’ha cridat l’atenció de l’hospital on estaves o del sistema sanitari local del Senegal? Com s’organitzen? Quines mancances tenen?

El que més em va impressionar al principi era que totes les històries clíniques es feien a mà. Després de l’alta d’un pacient, deixaven totes les analítiques i observacions dins d’una carpeta que guardaven en un arxiu. Aquesta era la forma de saber què és el que havia tingut el pacient. Per un altre cantó, a l’hora de demanar analítiques o altres proves complementàries són molt precisos amb el que volen veure, degut a la falta de recursos.

Els hospitals del Senegal, i a la resta d’Àfrica, són de planta baixa, ja que si es construissin en pisos com succeeix a Europa, els que estiguessin a les parts superiors es moririen de calor. Els hospitals estan rodejats d’un mur i per entrar has de pasar una barrera de seguretat on hi ha uns guardes. Hi ha diferents pavellons; al pavelló principal hi ha un pati central on esperen els familiars dels pacients. Normalment, els familiars dels pacients són els responsables de fer el menjar. En aquest hospital on estava jo, en canvi, tenen un servei de menjador i per tant els familiars ja no s’han de preocupar per aquesta qüestió.

Pel que em van explicar, l’Hospital de Sant Joan de Déu és un hospital gran i té moltes especialitats. També tenen molt material portat des d’aquí, gràcies a la cooperació, des d’uniformes per al personal sanitari fins a material de quiròfan.

-Com els afecta la pandèmia de Covid-19? Quina incidència té, allà? Es vacuna la població?

No ha afectat de la mateixa manera que ha afectat a Europa. Àfrica representa el 17% de la població mundial, però només un 3,5% de les morts per covid-19 són comunicades. La transmissió ha sigut alta, però la seva gravetat i mortalitat ha estat molt més baixa. Els diferents factors que es creu que hi han tingut a veure són les diferències climàtiques, ser una població més jove, una posible immunitat preexistent o factors genètics.

Per una altra part, Àfrica no està rebent el mateix percentatge de vacunes que altres països. El percentatge de persones vacunades a tot el continent és inferior al 5%. També cal dir que entre la població general hi ha un gran desconeixement sobre aquesta malaltia, bàsicament perquè és obligatori portar mascareta pel carrer i gairebé ningún la porta. Però també és cert que els països occidentals haurien de fer més èmfasi en l’enviament de vacunes a països en vies de desenvolupament, ja que ningú està fora de perill si no estem tots fora de perill.

-Què has après durant la teva estada en pràctiques en aquest hospital? Per a què creus que t’ha servit, sobretot, l’experiència?

En primer lloc, consolides tots els coneixements que has anat adquirint al llarg del grau. No deixes d’estar en un hospital, com quan estàs de pràctiques aquí. Com més pacients veus amb una determinada patologia, més bé ho aprens. Al no tenir tants recursos com a Espanya, són molt clínics i t’adones de molts detalls que potser abans t’havien passat per alt.

Per una altra part hi ha tot el tema emocional i personal. Fas un bany d’humilitat. Aprens a adonar-te de com som d’afortunats al tenir totes les coses que tenim i utilitzem en el nostre dia a dia. D’això només te n’adones quan veus com vénen els pacients a la consulta però també quan surts fora de l’hospital i camines una mica pels carrers. També és veritat que ni amb tota aquesta entrevista ni amb totes les fotos que tinc és possible arribar a expresar tota l’experiència viscuda.

-T’agradaria acabar dedicant-te a la medicina en països en vies de desenvolupament?

La veritat és que sí. No hi estaria de forma continuada però sí que m’agradaria anar-me’n un mes cada any, just com fa el grup de cooperació internacional d’Althaia.

-Recomanaries l’experiència de fer aquest tipus de pràctiques extra-curriculars als teus companys de grau? Al mateix hospital hi havia altres estudiants com tu?

Jo sí que recomanaria aquesta experiència. Surts de la teva zona de confort i a més a més ho fas en un àmbit que t’agrada, sobre allò al qual et vols dedicar. És veritat que cada persona és un món; per a uns pot ser una cosa més o no voldran saber res d’això i a altres, en canvi, els pot canviar la vida.

Animaria a fer-ho almenys una vegada, per adonar-te de les diferències i similituds que hi ha entre els dos països. I per veure la importància de la cooperació en un món com aquest. Els primers dies són una mica durs perquè t’has d’acostumar a l’accent d’allà, a la calor o al menjar, però poc a poc t’hi vas acostumant. I quan millor t’hi trobes et dones compte que ja no falta gaire per tornar un altre cop cap aquí.

Les pràctiques extracurriculars són les que de forma voluntària decideix fer l’estudiantat. No compten com a crèdits però sí que consten al seu expedient acadèmic. Actualment des de la Facultat de Medicina aquest tipus d’oferta de pràctiques en l’àmbit de la cooperació només s’ofereix per anar a Senegal. L’estudiantat les ha de sol·licitar durant els períodes de mobilitat de pràctiques que marca el Servei de Carreres Professionals de la UVic-UCC. Des de la Facultat es valora si la sol·licitud de l’estudiant s’adequa a l’oferta de mobilitat, l’expedient acadèmic de l’estudiant, la carta de motivació, certificats d’idiomes, etc.