La síndrome de resignació evidencia l’impacte que té el trauma en el neurodesenvolupament de la persona

La síndrome de resignació, o síndrome de renúncia, és una malaltia en la qual el pacient abandona la ingesta d’aliments i la comunicació, i que desemboca en una letargia, propera a l’aparença del coma, com a resposta al trauma del desarrelament que pateixen les persones que emigren del seu país d’origen. La metgessa Elisabeth Hultcrantz va fer un estudi sobre aquesta síndrome, observada ja a Suècia als anys noranta del s. XX i que afecta sobretot infants i joves d’entre 7 i 19 anys provinents de l’est d’Europa, de Síria i, particularment a la minoria religiosa yazidita. Per debatre sobre les causes d’aquesta malaltia, ahir al vespre va tenir lloc una taula debat coorganitzada per la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), a través de la Facultat de Medicina, L’Atlàntida i el Teatre Lliure.

El debat, moderat per Toni Sellas, coordinador de Periodisme a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVic-UCC, es va encetar amb una introducció de la síndrome de resignació, a càrrec d’Àurea Autet, professora de Conducta Humana de la Facultat de Medicina de la UVic-UCC. Segons ella, en els casos descrits a Suècia, país amb un alt nivell de benestar, el desencadenant d’aquesta malaltia sorgeix quan es comunica a les persones immigrants que se’ls denega l’asil i es troben que han de retornar al país d’origen. El principal causant d’aquesta síndrome sembla que és el trauma en el cervell humà i l’impacte que provoca en la persona tenir unes expectatives negatives. Segons Autet, “durant molt temps hem minimitzat l’impacte del trauma en el neurodesenvolupament i en la vida de la persona, però és brutal i acaba produint segur una afectació física”. La síndrome de resignació, de la qual hi ha molt pocs casos descrits al món, pot tenir una durada variable, des d’uns mesos fins a dos anys i per revertir-la calen “ambients tranquils i molta esperança, i  un dels requisits imprescindibles és que els nens i les nenes es tornin a sentir segurs”, va dir Autet.

Rols que no pertoquen

Marina Geli, directora general de la Fundació d’Estudis Superiors en Ciències de la Salut, va remarcar en la seva intervenció que “el benestar emocional no només va lligat a tenir les necessitats bàsiques cobertes” i va ressaltar el paper fonamental que tenen les expectatives. En aquest sentit, va dir que als infants i joves immigrants “els fem assumir uns rols que no els pertoquen, els donem un excés de responsabilitat” i va posar com a exemple que sovint ells són els elements d’inclusió de les famílies nouvingudes gràcies a l’aprenentatge que fan de la nova llengua. Des del vessant més mèdic, Geli va comentar la importància de protegir els circuits neuronals i metabòlics dels joves immigrants, mitjançant elements d’empoderament, com ara l’educació, la feina, les relacions amb els amics, etc., i de minimitzar-los l’estrès.

Des del punt de vista de l’educació, el rector de la UVic-UCC, Josep Eladi Baños, va defensar el paper que té la universitat “per poder donar les mateixes oportunitats de futur a tots els joves”. Va dir que els joves nouvinguts sovint pateixen microracismes i, especialment en l’adolescència, tenen problemes d’identitat perquè no s’acaben de sentir ni d’aquí ni d’allà. Baños també va referir-se a la situació actual dels estudiants universitaris que són refugiats ucraïnesos, russos i bielorussos, que viuen amb angoixa la situació de guerra o el rebuig social, segons el cas.

Els mitjans de comunicació també tenen una gran responsabilitat a l’hora de construir discursos sobre el fenomen de la immigració. En aquest sentit, el periodista Salvador Alsius va dir que el tractament dels grups de població més desafavorits s’emmarcaria en el principi de justícia de l’ètica periodística, però que cal vigilar els estereotips, que s’introdueixen amb el llenguatge o amb les imatges.

Vessants de l’atenció sanitària

Marta Serrarols, gerent de l’EAP Vic, i Anissa Lamzabi, mediadora de Salut de l’EAP Vic, van exposar quin és el rol que juga l’atenció primària amb les persones migrades i quina és la realitat amb què treballen diàriament. Serrarols va comentar que després de la reunificació familiar hi ha infants i joves que aquí passen moltes hores sols, per diferents circumstàncies familiars, que les dones també són un col·lectiu a tenir en compte i que les segones generacions estan generant més consultes de salut mental “pel xoc cultural de no sentir-se d’enlloc en concret”. Lamzabi va afegir que el xoc cultural significa que les persones nouvingudes “han de deixar tot el que havien après i integrar-se en una nova cultura; no els podem demanar que en setmanes o mesos aprenguin el que no feien”. Segons ella, el xoc cultural sovint porta a un estat de confrontació, de ràbia, “perquè tens unes expectatives que no sempre es compleixen”.

Des del vessant hospitalari, Iluminada Corripio, cap de servei de Salut Mental del Consorci Hospitalari de Vic, va defensar que “tot i que sabem que l’hospital no és un espai amable, és clau l’actitud de les unitats de salut mental”. Corripio va subratllar la importància de fer intervenció amb les famílies i dur a terme una atenció integrada. Aquesta idea, la va subscriure Toni Corominas, director de la Càtedra de Salut Mental de la UVic-UCC, que va fer èmfasi en la necessitat d’una atenció integral —estar atents a totes les dimensions de les persones— i integrada —que tots els estaments estiguin coordinats. Corominas va matisar la diferència entre la síndrome de resignació i la síndrome d’Ulisses, que es refereix als set dols que passa la persona que emigra.

Mercè Generó, gerent d’Osonament, va referir-se a la importància que té que la comunitat d’arribada sigui receptiva i acollidora, i també va corroborar que moltes de les persones que atenen als serveis de salut mental corresponen a les segones generacions d’immigrants. En aquest punt va fer un toc d’atenció al fet que avui els serveis d’atenció social i sanitària “encara estan massa compartimentats”. A la taula, també van participar-hi els estudiants de la Facultat de Medicina Arnau Roviró, Nadia Bou-Ali i Lubna Sli, que van donar la seva visió com a joves i futurs professionals de la medicina.

Aquesta taula debat ha estat una activitat complementària a la representació de l’obra Síndrome de gel, una producció del Teatre Lliure que es podrà veure el dia 20 d’octubre a les 20 h, a la Sala Ramon Montanyà de L’Atlàntida. Sota la direcció de Xicu Masó i amb una dramatúrgia de Mohamad Bitari i Clàudia Cedó, l’obra aborda la crisi migratòria d’Europa i les conseqüències personals que se’n deriven.